((La Directa)) Raúl Godoy: “El nostre vertader escó és al carrer”

Raúl Godoy és extreballador de Zanón, un exemple de referència a l’hora de parlar del moviment de fàbriques recuperades sota control obrer que es va fer fort al’Argentina després de la crisi de 2001. Antic secretari general del sindicat ceramista, el desembre de 2012 va fer el salt al parlament de la província de Neuquén com a diputat pel Partit dels Treballadors Socialistes (PTS), formació integrada dins d’un front d’esquerres.

RG 2EE

Carles Masià // entrevista@directa.cat

Què els diries, als treballadors i les treballadores que estan passant dificultats, perquè s’animin a provar experiències d’autogestió com la de Zanón?

No podem continuar pagant una crisi que ja fa cinc anys que colpeja Europa i que no hem generat nosaltres. Al mateix temps, moltes famílies veuen com baixa el seu nivell de vida, sobretot arran de les retallades en sanitat i educació. Per fer front a la crisi, ocupar un centre de treball i començar a produir sota control obrer no només és possible, sinó necessari. Davant d’un tancament patronal, ens han fet creure que l’únic que podem reclamar són indemnitzacions i plans de viabilitat. I això no només afecta els treballadors i les treballadores, també afecta el conjunt del poble. Per tant, recuperar una fàbrica és una alternativa obrera que val la pena que rebi el suport de la societat.

Podries explicar breument les mesures més importants que vau aplicar i que us diferencien de la gestió capitalista (pel que fa a aspectes com la rotació de tasques, l’escala salarial, les garanties socials i la destinació dels excedents)?

El fet d’ocupar una fàbrica implica que els treballadors hem de disposar, immediatament, d’un mecanisme per gestionar- la, que és l’assemblea, on es discuteix el pla de treball i l’organització de la producció. Nosaltres vam designar un delegat per a cada secció de la fàbrica, escollit per vot directe i amb mandats revocables en qualsevol moment. També vam seguir un criteri d’igualtat salarial, que només varia en funció del nombre d’hores treballades i de si s’efectuen en horari nocturn. Intentem que els càrrecs tinguin una vigència aproximada de dos anys i que tothom es pugui formar per exercir-los en condicions. El salari i les garanties salarials es discuteixen en funció de la producció i les vendes aconseguides. Per això, celebràvem una assemblea general mensual per creuar la informació de tots els departaments, rendir comptes i plantejar les millores que es podrien aplicar. Dit això, estem molt limitats per la competència del mercat capitalista, on les empreses poden accedir al crèdit amb molta més facilitat que nosaltres.

A Catalunya, les cooperatives i les empreses d’economia social estan creixent. En aquest context, quin paper hi juga l’Estat?

Penso que les cooperatives obreres són pràctiques de transició, momentànies, perquè no poden solucionar tot el problema de fons, que és el capitalisme, que genera destrucció del teixit productiu i de llocs de treball. Mentre el poder polític i econòmic es concentri en poques mans, la nostra economia serà transitòria. Per tant, les nostres pràctiques econòmiques són molt vàlides com a resistència, però encara hem d’avançar molt més. Sovint, els governs et deixen funcionar bé mentre siguis un sector marginal, amb poca presència, i conserven quantitats ingents de diner per rescatar bancs, mentre que les cooperatives reben els ajuts amb comptagotes. Per tant, al mateix temps que defensem el sector cooperatiu, no hem de perdre de vista que l’horitzó a llarg termini són els recursos de tot l’Estat, que pertanyen al poble.

Després que esclatés la crisi a l’Argentina, el 2003, Zanon es va decantar per l’expropiació estatal sota control obrer, però altres empreses van optar per constituir-se com a cooperativa i integrar-se al Movimiento Nacional de Fábricas Recuperadas. Quines són les principals diferències entre els dos models?

En primer lloc, la necessitat de donar una resposta a la crisi ens va agermanar, cosa que implica grans llaços d’unitat. Ens vam haver de defensar mútuament molts cops, sense que importés si la fàbrica demanava l’estatització o es volia constituir com a cooperativa. I això va prevaldre sobre les diferències que hi pogués haver. A partir d’aquí, el debat és el següent: com a cooperativa, has de competir en un mercat capitalista, fet que t’obliga a rebaixar les condicions laborals. En tenim un exemple amb les treballadores de la fàbrica tèxtil Bruckman, que han de competir amb les empreses que exploten miserablement milions de dones a Bangla Desh. Davant d’això, una obrera de Bruckman només pot resistir, perquè s’ha d’enfrontar a condicions d’explotació colonial. Hem de pensar a gran escala perquè, si no, correm el perill de centrar-nos únicament a aconseguir una gestió cooperativa més eficient, mentre les empreses capitalistes s’emporten la part més gran del pastís. Per això, nosaltres lliguem la nostra activitat a l’Estat, perquè creiem que, si rescata bancs i intervé permanentment sobre el sector privat subvencionant grans empreses com Peugeot o General Motors, també s’ha de responsabilitzar d’ajudarnos a nosaltres.

Creus que és possible articular una mena de mercat social que posi en contacte empreses com la vostra –que segueix criteris d’horitzontalitat i justícia social– per, com a mínim, anar-nos desenganxant del capitalisme progressivament?

Tot el que es pugui fer en aquest sentit és molt important. De fet, nosaltres tenim molt bona relació amb els companys i companyes d’altres empreses, com ara l’hotel Bauen, amb qui establim convenis de col·laboració. Aquests intercanvis són molt vàlids –per petits que siguin– i són importants per generar una consciència de solidaritat, però no poden ser la solució a aquesta crisi tan gran. I això, a vegades, és difícil d’explicar.

En aquest sentit, creus que països com Veneçuela o Bolívia estan sent capaços de construir alternatives a una escala més gran en l’àmbit llatinoamericà?

Són governs que s’han quedat a mig camí. En primer lloc, són subproductes de moviments socials anteriors molt potents, sobretot el de Bolívia, on hi va haver vagues massives al sector de la mineria, moviments indigenistes i lluita al carrer. Però, en alguns casos, el govern d’Evo Morales s’ha vist obligat a reprimir el mateix moviment social que li havia donat suport al principi. Pel que fa a Veneçuela, la dreta torna a aixecar el cap i això és un avís per a tota l’Amèrica Llatina, perquè defensi les conquestes assolides al llarg de tots aquests anys. I per fer-ho, és bàsic comptar amb un moviment obrer sòlid que lluiti als centres de treball i al territori, perquè no podem confiar-ho tot a Nicolás Maduro.

Quins paral·lelismes veus entre l’Argentina del corralito de 2001 i la situació actual de l’economia europea i, en particular, de l’Estat espanyol, Grècia o Itàlia?

Crec que la situació d’aquí és molt més greu. La crisi de 2001 va impactar sobre l’Argentina, que és un Estat perifèric. Llavors, quan el mercat internacional es va recompondre, el país va revifar. En canvi, ara, estem parlant del cor d’Europa, on l’enfonsament de l’economia d’un Estat repercuteix sobre els del voltant. A més, tenim un país, Alemanya, que està imposant totes les condicions. És un escenari preocupant, cal plantejar alternatives amb audàcia i força perquè, si no, ho tornarà a fer la dreta: Marine Le Pen a França, Aurora Daurada a Grècia… Hi ha corrents que proposen sortides per la dreta i la situació es pot polaritzar més.

Per acabar, quin balanç fas d’aquests primers mesos de vida parlamentària?

Tenia molts prejudicis sobre el parlament i la classe política i he pogut confirmar-los absolutament tots; és pitjor del que pensava (riu). Hi ha molt de cinisme, hi ha partits que –de portes enfora– sembla que s’estiguin matant entre ells, però, després, són capaços de tancar acords amb molta facilitat. Nosaltres tenim un mètode que funciona i l’hem de reivindicar: l’assemblea. Jo vaig al parlament, però sempre torno a l’assemblea permanent del sindicat ceramista i sempre dic que el nostre vertader escó és al carrer. En faig un balanç positiu perquè hem aconseguit col·laborar perquè s’organitzin nous sindicats i comissions sectorials. I quan els companys i les companyes vénen al parlament a veure els diputats, els diem que no perdin el temps i que s’organitzin, perquè lluitant es poden guanyar coses. Hem estat donant suport a les vagues de l’educació, del tèxtil, del treball domèstic… Tots els projectes que hem presentat han tingut una vinculació amb la mobilització al carrer.

RG EE

 

 

 

 

 

 

 

La Patagònia rebel

Una de les conseqüències de l’esclat de la crisi econòmica argentina de 2001 –amb l’anomenat corralito financer i les posteriors mobilitzacions populars– va ser l’ocupació dels centres de treball per part de les treballadores. Davant els plans d’ajustament, els acomiadaments i la fuga de capitals promoguda per l’empresariat, mig miler de fàbriques de diferents sectors productius van optar per la via de l’autogestió i la fórmula cooperativa. La lluita de la ceramista Zanón, a la província de Neuquén (a la Patagònia), va anar més enllà de les parets de la fàbrica, ja que va aconseguir establir vincles amb moviments socials i amb la comunitat maputxe. Després de protagonitzar una dotzena de documentals, avui, continua sota control obrer, amb la denominació de Fasinpat (acrònim de fàbrica sin patrones). “A l’Argentina, un patró s’ho pensa dues vegades, abans de jugar a l’especulació, perquè sap que li poden ocupar la fàbrica i posar-la a produir”, resumeix Godoy quan reflexiona sobre el llegat de Zanón.

FOTOGRAFIES: Maria Zendre

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s